Translate

diumenge, 13 d’agost de 2017

FOC


 La paraula «foc» prové de la llengua llatina, concretament del mot focus, que inicialment tenia el significat de fogar però que ha anat evolucionant per a passar a cobrir el significat de foc en general. I del mot foc, se n'han derivat multitud de paraules, com per exemple, foguera o flama. 

El foc és una reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible. Aquesta reacció és exotèrmica, desprenent l'energia de la reacció en forma de calor i llum, i diversos productes de la reacció, usualment diòxid de carboni i aigua.

El foc ha fascinat la civilització durant segles. Al voltant seu i gràcies a la seva escalfor han viscut centenars de generacions. El foc també ha tingut un ús festiu i commemoratiu, especialment després de l'ús de la pólvora per als focs d'artifici i els coets.

La capacitat de controlar el foc propicià un important canvi en els hàbits dels primers humans, concretament els homo erectus. Fer foc per a generar calor i llum va fer possible que les persones cuinessin aliments, augmentessin la varietat i la disponibilitat de nutrients. La calor produïda també ajudà les persones a mantenir-se calentes en climes freds. El foc també mantenia a ratlla els depredadors nocturns, endurir les puntes de les ferramentes i permetia allargar les hores d'activitat.

S'han trobat evidències d'aliments cuinats amb una antiguitat d'1,9 milions d'anys, encara que el foc, probablement, no va ser utilitzat d'una manera controlada fins fa uns 400.000 anys. Les troballes referent a l'ús del foc es generalitzen entorn d'un període comprès entre 100 mil i 50 mil anys enrere, cosa que en suggereix l'ús regular en aquest lapse. Curiosament, la resistència a la contaminació de l'aire va començar a evolucionar en les poblacions humanes en un moment similar en el temps. 

En l'evolució de l'espècie humana, l'adoració, en les seves manifestacions primitives, aparèix molt abans que la ment de l'home fos capaç de formular els conceptes més complexos de la vida. La religió primitiva es basava enterament en circumstàncies d'associació. Els objectes de l'adoració eren sempre suggestius, consistien en les coses de la natura que els eren properes, que tenien gran influència en l'experiència comuna dels primitius humans o que cridessin més la seva atenció. 

El foc és un dels quatre elements clàssics per als antics (junt amb l'aigua, la terra i l'aire). Els caldeus el miraven com una deïtat suprema. Tanmateix, a Pèrsia és on es va estendre el seu culte gairebé exclusivament. Es trobaven per tot arreu tancats amb murs i sense sostre, dintre els quals, s'encenia assíduament el foc on el poble devot venia a unes certes hores per pregar-li. Els grans senyors s'arruïnaven llançant en ell essències precioses i flors odoríferes, privilegi que miraven com un dels millors drets de la noblesa. Aquests temples descoberts van ser coneguts dels grecs amb el nom de Pyreia o Pyrateia. Es parla també d'ells com dels més antics monuments del culte del foc. Quan els reis de Pèrsia es trobaven en l'agonia, s'apagava el foc a les principals ciutats del regne i no es tornava a encendre sinó fins després de la coronació del seu successor. Aquests pobles s'imaginaven que el foc havia estat portat del cel i posat damunt de l'altar del primer temple que Zoroastre havia manat edificar a la ciutat de Xis. Estava prohibit llançar-hi res que no fos pur, arribant fins al punt de superstició que ningú no gosava mirar-lo atentament. A la fi, els sacerdots conservaven secretament aquest foc i feien creure al poble que era inalterable i s'alimentava de si mateix. En el zoroastrisme atorga gran importància al foc, ja que és considerat un element sagrat. Hyde ha cregut que aquest culte tenia per únic objecte representar l'ésser Suprem.

El seu origen ocupa el lloc central de molts mites, entre els quals destaca el de Prometeu, que el va robar als déus per donar-lo als homes (cosa per la qual va ser severament castigat). La cultura grega venerava a dos déus del foc: Hestia (en la mitologia romana, Vesta), deessa del foc de la llar i Hefest (Vulcà), déu dels metalls i el foc. Així mateix la terminologia grega diferenciava entre el foc destructiu (adeilon), associat amb Hades, i el foc creatiu, associat amb Hefest. Cremava el foc sagrat als temples d'Apol·lo a Atenes i a Delfos, al de Ceres a Mautíuaa, al de Minerva, al de Júpiter a Ammó, i a les pritaneas de totes les ciutats gregues, on cremaven contínuament les làmpades tenint molta cura que no s'apaguessin.

A l'Antiga Roma, les vestals (verges que tenen cura del temple de Vesta, la deessa de la llar) tenen l'obligació de no permetre que el foc sagrat, aquest magnífic regal diví, s'apagui. El càstig és exemplar i expeditiu: l'enterrament en vida.

A la mitologia celta, d'altra banda, la deessa del foc era coneguda com a Brigit, que també era la deessa de l'art, la poesia i la terra. També era l'encarregada de protegir els ramats i les dones joves, encarregant-sobretot de protegir els nens més petits. Un altre déu celta del foc reconegut com a tal és Belenos, déu del sol, del foc i la medicina. El foc en si mateix era considerat sagrat pels celtes, i si aquest s'apagava en una llar, era símbol de malastrugança.

En el marc de l'hinduisme, Agni (del mot sànscrit agni, foc) és la deïtat d'aquest element. Juntament amb Indra i Surya conformen la trinitatvèdica, una trinitat després substituïda per la de Brahma, Vishnu i Shiva. Agnídev, com també se'l coneixia, era fill de la deessa Prithivi, la Terra, i del déu Diaus Pitar (en sànscrit, déu pare). Protegia, segons les tradicions, als homes i a les seves llars per igual. En el seu cap tenia un milió d'ulls. També era el déu de la terra i la saviesa, i entre les seves tasques es comptava l'ésser missatger entre els déus i els homes. Se'l representava amb dos caps, suggerint els aspectes benèfics i destructius del foc, ulls i una cabellera negra, tres cames i set parells de braços. Del seu cos emanaven Set Llamps de llum.

A la mitologia xinesa també hi són presents diferents mites entorn del foc, així Zhu Rong n'és el déu del foc, essent aquest que ensenya a la humanitat a emprar-lo. En els relats xinesos es parla a més de les forces Yin i Yang, femenina i masculina respectivament. Cada una té propietats oposades i li corresponen al seu torn elements complementaris i oposats, com ho són l'aigua i el foc. aquest últim, segons els xinesos, és una energia d'acció i calor. Tots els éssers vius, d'acord amb les ensenyances del fengshui, tenen aquestes dues energies que el complementen i el regulen.

Ja a l'Antic Testament Déu es va aparèixer una vegada sota la forma d'esbarzer inflamat i el llamp es considera sovint un emissari seu. El foc té un caràcter central en les fogueres per cremar els acusats d'heretgia o de bruixeria.

La iconologia d'aquest element va tenir altars, sacerdots i sacrificis quasi entre tots els pobles de la terra. Els romans ho representaven sota la figura de Vulcà enmig dels ciclops. Una vestal a la vora d'un altar sobre el qual crema el foc sagrat o una dona tenint un got ple d'ell amb una salamandra als seus peus, són també símbols pel mig dels quals els antics representaven el foc. Cesare Ripa i Hubert François Gravelot han ajuntat a aquests emblemes la presència del Sol, principi de la calor i del llum i l'au fènix que mor i reneix en aquest element; expressió jeroglífica de l'opinió dels filòsofs que creien que el món seria consumit algun dia per les flames per renéixer més brillant i perfecte. 

El foc és un dels quatre elements cosmogònics segons les tradicions antigues que, juntament amb l’aire, l’aigua i la terra, són capaços de crear-ho tot, combinats degudament. És un element complex: per una banda és devastador i per una altra és purificador, ens dóna llum i escalf i ens permet d'ingerir els aliments cuits. 

Però els efectes del foc són molt beneficiosos. De fet, les primeres comunitats d’humans es van estructurar al voltant del foc i el van convertir en un element central. De seguida fou important en la quotidianitat, però també en la dimensió festiva, on multiplica els efectes i la potencialitat i adquireix connotacions màgiques i grans continguts simbòlics. El calendari inclou molts moments ignis. En els solsticis sol haver-hi dies en què el foc és protagonista absolut, com ara les fogueres de Sant Joan i els foguerons de Sant Antoni. La litúrgia també el té present, el foc, per exemple a la vetlla pasqual i a la festa de la candelera. Finalment, la presència del foc a Barcelona sobresurt en les actuacions de diables i bèsties, especialment en els correfocs de les festes majors. 


dissabte, 24 de juny de 2017

OM MANI PADME HUM मणि पद्मे हूँ


Om mani padme hum (मणि पद्मे हूँ), paraules que en sànscrit tradueixen "oh, la joia del lotus!", I la pronunciació en català i caastellà seria "om mani peme jum", és el mantra de Chenrezig, deïtat budista de la compassió. 

És considerat pels monjos tibetans un dels mantres essencials del budisme, ja que en ell es troben concentarts tots els ensenyaments de Buda, i, per això mateix, és també un dels mantres més coneguts en el món.

El mantra om mani padme hum es compon de sis síl·labes, cadascuna de les quals té una projecció en la llum i una altra en la foscor. La invocació d'aquestes energies de transmutació permet que unes purifiquin a les altres i el practicant pugui assolir l'equanimitat i accedeixi a la saviesa del buit, en el camí a la il·luminació.

Enteses dins dels principis de la filosofia budista, cada síl·laba es projecta en diferents nivells. D'una banda, evita les reencarnacions dins dels sis regnes de l'existència cíclica: món dels devas, dels asuras, dels humans, dels animals, dels esperits famolencs o pretas, i dels inferns o Naraka; mentre que, d'altra, cada síl·laba purifica el cos, la parla i la ment, i al·ludeix a cada un dels aspectes que es vol transmutar: l'orgull i l'ego, l'enveja i la luxúria, la passió i el desig, la estupidesa i el prejudici, la pobresa i l'afany de possessió, l'agressivitat i l'odi. Per això, cada síl·laba remet als sis Paramites o virtuts transcendentals: la generositat, l'ètica, la paciència, la diligència, la concentració i la saviesa.

Cada síl·laba, a més, és de per si un mantra que evoca el cos, la paraula, la ment, les virtuts i les accions dels Budes, per finalment lligar-se amb les sis savieses essencials: la de l'equanimitat, l'activitat, la saviesa immanent, la saviesa del dharma, la de la discriminació, i la saviesa semblant a un mirall.

Mantindrem l'equilibri recitant el mantra Om mani padme hum quan ens envaeixi la ira, la ràbia o el sentiment de que perdem el control. I en lloc de sortir darrere d'algú escridaçant-lo o contenint mil i un renecs per a no esclatar, retirem-nos un moment a un lloc tranquil i... ommanipadmehum ommanipadmehum ommanipadmehum, no importa les vegades, fins que ens sentim en pau i calma.